NM.: Observo el teu rostre rígid.
AD.: Ja. És increïble com és d'àrid l'entorn per aquí dalt. Potser hem
pujat massa.
NM.: Tranquil, ja baixarem. El món pot prescindir de nosaltres durant
algun temps.
AD.: Per descomptat. A mi no m'espera ningú. Ni tan sols els meus fills.
NM.: No sabia que tinguessis fills.
AD.: Si, un parell.
NM.: Vaja!
AD.: Estan amb sa mare al Brasil. Fa sis anys que no els veig.
NM.: I com és això, Alfred?
AD.: És una llarga història.
NM.: Explica-la, explica-la.
AD.: Si no t'importa, començaré per narrar-te una història que jo els
contava durant les nits d'hivern en la caseta en la que vivíem. Això
m'ajudarà a connectar amb el seu record.
NM.: Molt bé.
L’ Alfred pren uns segons per a respirar i comença el relat.
AD.: Una vegada hi havia un vell i ric comerciant Magrebí que vivia a
Orà amb els seus dos fills i la seva bella dona; Aisha. El fill gran, Alí, era
un noi molt maco. Tan maco com sa mare i tan intel·ligent com son pare.
Ja de petit destacava pels seus dons innats i per la facilitat amb què atreia
l'atenció de tots amb el seu infantil magnetisme. El vell comerciant
l'estimava molt i ja havia decidit convertir-lo en el més ric comerciant de
tapissos d'Orà. Sa germaneta Katereh era una noieta poc agraciada que de
petita havia demostrat una inusitada crueltat cap a tots els animalets
domèstics que se li creuaven pel davant. Diuen que als quatre anys va
degollar a un parell d'ànecs i socarrar la cua de Mishkafú, el gat persa de
la família. Katereh admirava secretament al seu germà i es repudiava