NM.: Doncs plora.
Alfred trenca a plorar profundament i comença a murmurar cap a dins
seu quelcom així com “perquè em vas fer això... Amb el que jo
t’estimava!”. I segueix plorant durant una estona. Quan l’Alfred sembla
un xic més alleujat, Nilson pregunta:
NM.: I que va passar amb l’Alí?
AD.: No cal dir que l’Alí va començar a sentir un gran rancor cap al seu
pare paral· lel a la fúria que aquest sentia cap a ell. També a tenir una
gran necessitat d'abandonar el seu entorn familiar per a respirar una mica
i sentir-se lliure.
NM.: I ho va fer?
AD.: Sí. Quan va complir els setze anys l’Alí es va escapar de casa i va
buscar refugi en un amagat monestir de l'ordre dels Bektashi, perdut en
algun lloc en l'immens desert nord-saharià. Un indret on difícilment
podrien trobar-lo i en el qual esperava donar amb la resposta al seu
profund dolor i confusió.
NM.: I Que va passar a casa del ric comerciant d'Orà?
AD.: En comprovar que el seu fill havia abandonat la llar, el comerciant
va sentir un gran dolor i molt de temor pel que a aquest li pogués passar.
La seva primera reacció va ser sortir a buscar-lo... I així ho va fer. Va
passar mil dies i una nit recorrent i preguntant pels carrerons d'Orà i en
els de tots els pobles de la rodalia. Fins i tot va arribar a indagar en la
laberíntica medina d'Alger infructuosament. Finalment, va tornar desolat
als seus negocis habituals que ja no podia abandonar per més temps ja
que durant la seva absència havien decaigut notablement.
Alfred fa ara una breu pausa per a rascar-se el nas i prossegueix el seu
relat.
AD.: Com el comerciant era un home pràctic i desitjava arreglar el destí
de les seves propietats i negocis va començar a pensar en Katereh com sa
futura successora comercial. Aquesta solució, malgrat que s’allunyava
dels bons costums mahometans cobriria el buit que la perdua del seu fill