Alfred fa un mudra. Ajunta les gemmes dels dits index i polze d'ambdues
mans i posa cara de guru en estat d'èxtasi. Pel que sembla l'enrenou
d'Old Delhi li retornen les ganes de fer el pallasso. Nilson sense fer
massa cas l'arrossega cap al Shah’s Cafè.
NM.: Deies..?
AD.: M'encanta veure que hi ha una religió en aquest món que atén als
animals amb tant de respecte i amor.
NM.: Alfred, tens la sort d'estimar els ocells, potser perquè en vas matar
un quan encara eres un nen.
AD.: Sí. És cert.
NM.: Recordes?
AD.: Sí. Estàvem jugant a “ser caçadors” amb una escopeta de balins
d'un dels nois de la classe, a la muntanya, prop de Sant Cebrià de
Vallalta. Érem diversos nois: En Rufa, l'Aleix, en Miquel, en Pipeta i jo.
Quan em tocava disparar a mi-, ja que només portàvem una escopeta i
ens l'anàvem passant l'un a l'altre-, li vaig donar a un ocellet petit que
s'havia amagat entre les frondoses branques d'un bedoll distant. Em vaig
quedar esglaiat quan el vaig veure caure fulminat, ja que ni tan sols
l'albirava des de tan lluny! Sempre m'he sentit malament per aquest fet.
Va ser com matar la innocència, el que és fràgil, el que és bell. I perquè
vegis com dóna voltes la vida- més endavant-, ocellets com aquell que
vaig abatre ximplement, m'han ajudat a escapar de predadors realment
perillosos.
NM.: Curiós. Quina classe de predadors?
AD.: Els "heilmonyes" i d'altres.
NM.: Els "heilmonyes"?
AD.: Em refereixo a tota la gent que et vol malament, a tots aquells que
et fan la traveta per guanyar no se sap quina estúpida carrera imaginaria.
Persones que no són conscients de les seves subpersonalitats escindides i
que se'ls dispara el petit dictador que duen dins.