NM.: Et refereixes als ressentits, oi?
AD.: Sí. Aquelles persones que en comptes de viure competeixen! En
comptes de gaudir actuen com autòmats. Et fan caure per pujar més i més
amunt... Et sona la paraula "trepa"?
NM.: Sí. N'hi ha un fotimer. La inconsciència i el ressentiment els fa
actuar compulsivament. Són persones sense cor i sense llibertat;
Autèntics esclaus de les seves pors i mediocres víctimes del seu egoisme!
AD.: El millor és apartar-se d'ells.
NM.: Totalment d'acord. Qui es queda a prop d'un mediocre ressentit
acaba empresonat i espiritualment mort. Jo et suggereixo que t'allunyis i
t'oblidis d'ells per sempre. Aquesta és la resposta més assenyada. Així
se'ls queda “el mort” ennuegat!
Alfred sembla meditar aquesta interessant idea uns instants i amb la
cara il·luminada, exclama:
AD.: Que així sigui!
NM.: Bé, però abans hauries de perdonar a tots els "heilmonyes" de
manera sincera (i sobretot, deixar anar els lligams econòmics que
t'uneixen al teu pare).
AD.: Com?
NM.: Una bona manera de fer-ho és dir-ho en veu alta (i ser conscient
que l'aferrament als béns et torna un esclau).
Alfred, sense pensar-ho dues vegades, s'agenolla de forma teatral en el
sòl del cafè, davant la sorpresa mirada dels clients del local i exclama
en veu alta:
AD.: Dictadorets del món: JO US PERDONO SINCERAMENT! Quedeu
absolts del vostre control, competitivitat, traïdoria, la vostra por i les
vostres estratègies per fer diners.
NM.: Bé, aquest és el primer pas per perdonar! Ara tornem doncs al tema
dels ocells.