total estat d'embriaguesa (com a la Gendronière)?
La Gendronière és un centre de meditació Zen que es troba a prop de
Blois (al centre de França).
AD.: Tu ja coneixes el treball que es realitza en silenci durant els retirs o
cursos de 10 dies, oi? Doncs em vaig submergir molt profundament en la
meva pròpia bogeria. Vaig sobrepassar els meus límits i el mestre de
meditació del curs, va acabar donant-me "festa" al vuitè dia al matí.
Simplement va comentar: «Vés a casa a descansar». Jo portava tres nits
sense dormir i els havia suplicat als monjos un llit solitari on descansar,
ja que el meu veí de llitera -segons la meva "versió subjectiva"-, no em
deixava dormir. Al final, el descans me'l va concedir el mateix mestre
quan va recomanar que "marxés". Així que vaig haver d'avançar la meva
tornada a casa amb una forta sensació de fracàs.
NM.: Un "dejà vu"?
AD.: Més o menys. Sens dubte, aquell "col· lega" cruel no tenia el cor
massa net. Jo diria que era un maltractador de tipus sàdic que va
descobrir la manera de torturar-me. Sempre em trobo amb gent així en els
cursos en què participo. Els atrec. Em veuen com una "presa" i són una
constant en el meu treball personal i en la meva vida. La meva germana i
el meu cunyat són caràcters d'aquest tipus. Autèntics assetjadors
psicològics que es fan rics quan abandones el teu lloc! Lladres que
manipulen amb la por.
NM.: A poc a poc aprendràs a tolerar aquesta cruel necessitat possessiva.
AD.: Ho veig difícil.
NM.: Clar que sí! No ets cruel amb el teu gat, algunes vegades?
AD.: No és el mateix. No és crueltat. És còlera... Reconec que algunes
vegades li retorçaria el coll al meu gat, però solament m'ocorre quan es
posa a "tocar els nassos". Per exemple quan tira una planta al terra just en
acabar de fregar o quan pixa a l'aigüera davant dels meus ulls, sense
immutar-se, etc. Té molts recursos per fer-me rabiar. Els utilitza quan ho
considera oportú. No obstant això, el meu amor al gat és incondicional.