superar amb èxit les temptacions, perdut en el desert. Així que,
com abastaria ell la il·luminació si era incapaç d'abandonar els
temples que es construïen en el seu nom, amb els diners de la
bona gent que havia donat els seus estalvis?
Cert dia, en Pompeu va decidir llançar-se al buit i posar en
pràctica allò que havia estat ensenyant. Havia arribat l'hora del
canvi i el desaferrament: "Anicca, Anicca (***)!" A primera
hora del matí va reunir als seus deixebles més propers i a la seva
dona i els va dir: "Benvolguts amics de l'ànima... Estimada dona
meva: Haig de partir". No va dir res més. Es va aixecar i va
desaparèixer en el seu antic Hispano-Suïssa per dirigir-se
directament al desert dels Monegres.
Una vegada allí va abandonar el vehicle i es va recloure en una
cova oculta que hi havia en el sec paisatge aragonès. Va
romandre en aquell sec indret prop de 18 anys,
ininterrompudament, fins que cert dia es va afartar de tanta
penúria i va decidir tornar a la civilització i renunciar,
definitivament, a la il·luminació.
Paradoxalment, fou en el moment de "donar-se per
vençut"(****), quan va aconseguir l'estat de realització perfecta
o estat de NO-S©FTWARE! Va ser llavors quan va veure que el
seu sistema espiritual estava impregnat de regles, normes i
sobretot, d'una disciplina artificiosament estricta. Va
comprendre que havia estat utilitzant el concepte del "buit" per
imprimir un aire de legitimitat budista i serietat oficiosa a tot el
seu ensenyament i com havia estat de fraudulenta tota la seva
existència i mètodes. Va comprendre llavors que malgrat això,
tot havia estat perfecte i que era meravellós que hagués estat
així. Ara sí era feliç. Ja no li feia falta res, ni tan sols li calia
ensenyar a meditar. Va ballar de goig... (com tots els místics
il·luminats).