III.
El 18 d’agost de 2016, va fer una fabulosa nit de lluna plena i, en
Patxi, com li passava tot sovint, havia tornat a fracassar en un
dels seus desafortunats intents de fer l’amor mitjançant una
web de contactes. Aquest fet el va esperonar i, l’endemà al matí,
just quan la claror començava a tintar l’obscuritat, va posar a
punt el lleuger equipatge que l’acompanyaria durant el llarg
viatge fins a Florència. Va regular la pressió de l’aire de la seva
bici de carreres i, amb un mapa a mà, va enfilar cap a la frontera
francesa.
A Irun va arribar-hi cap a les 9 del matí i, a l'hora d'esmorzar, ja
era a Hendaia, la frontera amb l'Europa dels rics. Un guarda
civil amb cara de son el va aturar, just abans de creuar la
primera barrera, i li va preguntar:
-Espanyol?
-Basc -va puntualitzar en Patxi.
-Catòlic?
-Hinduista.
-Així vostè mai va a l'església? –va preguntar el guarda civil.
-Per a què?
-Per a què el seu pare i la seva mare li deixin l'herència, per
exemple- va dir l'agent.
-El meu pare em va fer fora del club parroquial i la meva mare,
des de llavors, no em dirigeix la paraula- va explicar
en Patxi amb el cap baix.