-Alguna malifeta faria vostè, m'imagino! - va etzibar el
funcionari de verd.
-En vides passades jo devia ser Benito Mussolini o Francisco
Franco i -donat el meu mal karma-, en aquesta vida m’ha tocat
ser el fill d’un dictador... Però li asseguro que, en la present, jo
sempre he estat totalment innocent. Miri, penso que el meu
únic pecat fou que em posaven malalt els assajos corals del
diumenge a la tarda i vaig deixar d'anar-hi. El meu pare
li hauria agradat que jo fos el director de la coral donostiarra i
es va enfadar... Bé, de fet, sempre que em veia, posava cara d’
enfadat.
-Va desobeir al seu pare.
-No era ben bé desobediència. Més aviat, autoestima. És que jo
prefereixo l'esport, sap!
El guarda civil es va posar molt seriós i va començar a passejar
la mà per la pistolera de cuiro.
-A on es dirigeix vostè?
En Patxi hauria contestat “i a vostè que li importa!” però, per no
posar en perill el viatge, es va contenir.
-A Ventimiglia- va dir en Patxi.
-Ventiquè? Sis plau, faci el favor d'ensenyar-me el seu DNI.
En Patxi, força tibat, va cercar la cartera negre que duia en una
butxaca de la bossa del darrere. Li va costar trobar-la... El
guarda civil va mirar el document, atentament, durant un
intens parell de minuts i, finalment, el va retornar.
-Bon viatge, senyor... I vagi amb compte que a França hi ha
molts musulmans jihadistes.