VI.
Un cop a la carretera, en Patxi i la Monsina van seguir parlant
del tema religiós que, vulguis que no, els havia condicionat tota
la vida, donat que, tan l’un com l’altre havien estat educats en
escoles religioses durant els darrers anys del nacional-
catolicisme franquista.
-Sempre m’ha sorprès que la jerarquia eclesiàstica espanyola s’
aliés al franquisme- va comentar la Monsina- és tan evident que
la dictadura i l’esperit d’amor i de pau de Jesucrist són
absolutament antagònics...
-Sí, costa de creure. I després de 35 anys de democràcia a
Espanya, les jerarquies ho tornarien a fer. Jo crec que el
cristianisme es va corrompre quan va ser romanitzat. És una
teoria personal que no puc demostrar, però no crec que s’allunyi
massa de la veritat.
-T’escolto- digué la Monsina.
-Els cristians van deixar de ser perseguits quan un emperador
romà va decidir que el culte cristià seria la religió de l’imperi.
Llavors, a poc a poc, van començar a col·laborar amb el poder
terrenal més potent del moment... Jo diria que fou llavors quan
“l’esperit hippy” de Jesucrist va desaparèixer per sempre més i,
aquell culte subterrani de sanadors, va passar a ser quelcom que
difícilment Jesús hagués signat.
-És impossible imaginar a Jesucrist col·laborant amb els
emperadors romans que ordenaven envair i massacrar territoris
sencers o amb el franquisme.
-Franco era un psicòpata, un malalt. Crec que se’l pot arribar a
perdonar... però col·laborar-hi!? És contradictori.