I.
Una vegada hi havia una dona, de pell fosca
anomenada Azile Baramasimbe, que era desitjada pels mascles
de tots els poblats que es troben a la plana del riu Shangani.
Havia utilitzat les arts de la bruixeria per tal d'aturar
l'assetjament constant que patia des que tenia tretze anys.
El seu germà gran, Anopa Baramasimbe, va tenir l'honor de
desflorar-la i aquell fet va molestar molt al seu pare, que hauria
volgut ser el primer a tastar-la.
L'Azile era una noia prima, àgil i amb una pell suau. Els seus
pits negres eren perfectament proporcionats i arrodonien el
singular espectacle del seu espigat cul. Tot ella era tendresa,
bondat i simpatia i els homes de gran part de Zimbàbue,
aturaven la seva feina quotidiana per admirar-la. Fins i tot els
gossos tenien ereccions quan ensumaven el pubis que amagava
rere un tros triangular de cuiro de zebra adobat.
Després de l'amorosa experiència sexual amb el seu estimat
germà Anopa, la seva vida va canviar molt, ja que els homes,
van començar a perseguir-la quan anava a l'escola, a munyir les
femelles de wildebeest o al pou a cercar aigua. Era com si, de
cop i volta, s'hagués obert una porta que havia romàs tancada
durant tota la infància, i allò la trasbalsava molt, ja que ella
estimava el seu germà i no desitjava a cap altra home.
Un dia, durant la festa del poblet de Lubimbi, el seu pare la va
forçar i va descobrir que no era verge. Li va preguntar qui havia
estat l'home que l'havia desflorat i ella, innocentment, va
confessar que havia estat el seu germà Anopa.
Ple d'ira, el pare va apallissar al seu fill gran -fins la mort-, i com
que a Zimbàbue, en aquells temps, existia la pena capital, va
haver de fugir als boscos salvatges de Sikumbi, a la reserva