II.
L’Azile va tornar a Lubimbi en un vehicle de correus que
repartia paquets postals pels petits poblats que voregen el riu
Shangani. Casualment, el carter havia d’entregar un paquet en
el monestir catalòlic de Lupane -un indret amagat rere arbres
gegants que quedava a mig camí entre Nkayi i Lubimbi-, i com
que l’Azile portava l’hàbit de monja, el religiós que va obrir la
porta exterior del recinte, li va preguntar:
-No seràs pas la Oumú, la cuinera que ens envien des de
Barcelona?
-No- va dir l’Azile avergonyida- vaig cap a Lubimbi a visitar a la
meva mare que està malalta.
-Ah! Pregarem per la seva ràpida recuperació- va dir aquell
antic deixeble de Sant Pompeu que residia - des de feia pocs
mesos-, en un dels escassos monestirs catalòlics que s’havien
bastit a l’Africa del Sud.
-Gràcies- va contestar l’Azile baixant la mirada.
-Si necessiteu alguna cosa, ja sabeu on som- va dir Eudald de la
gruta, quan tancava la porta.
L’Azile i el repartidor van seguir el seu viatge fins a Lubimbi per
camins enfangats que creuaven la plana del shangani. De tant
en tant, grups de búfals, hipopòtams, gaseles, elefants i aus
blanques de llargues ales, els saludaven silenciosament o s’
apartaven del seu camí, iniciant fantàstiques fugides massives.
Al capvespre, ja eren al poble i, quan el conductor va parar a fer
gasolina, l’Azile es va acomiadar i va tornar a casa amb la seva
mare.