III.
A partir de llavors -gràcies a la màgia-, l’Azile i la seva mare van
passar uns quants anys molt tranquils. El pare mai més va
tornar i, elles soles, s’encarregaren de conrear el camp de cafè i
portar a pasturar el petit ramat de wildebeest.
-Quina Pau!- va exclamar la mare del l’Azile somrient feliç. Des
que no som desitjades, no hi ha assetjament i vivim una vida
tranquil·la sense la violència dels homes.
-Sí -va contestar l’Azile que, de tant en tant, visitava el monestir
de Lupane -on va aprendre els quatre principis catalòlics(*)- i,
seguint el consell dels monjos, va dedicar el seu temps lliure a
tenir cura dels malalts del poblat.