Un nen que corria per allí ens va fer passar i ens vam asseure en
uns coixins, sobre el parquet de la sala de meditació, a prop
d'una dona alta amb cabells llargs platejats que vestia de blanc i
mantenia, tranquil·lament, la postura del lotus. També ens
acompanyava un gran gat blanc i negre que ens mirava des del
gran finestral que donava al bosc. L'olor del sàndal ho
perfumava tot, i a l'Akame, una jove xinesa baixeta i més aviat
tímida, li brillaven els ulls. Semblava gaudir del moment màgic
en presència de la il·luminada local. Tots tres vam romandre en
silenci uns moments, mentre concentràvem la ment en la punta
del nas. Uns minuts més tard va sonar una campaneta i els
nostres ulls s'obriren, a poc a poc, enlluernats per la llum de les
espelmes i el sol que començava a brillar rere els arbres propers.
Una veu femenina i angelical cantava, des de l'exterior, una
trista cançó irlandesa. La il·luminada va entonar la mateixa
cançó, acompanyant aquella veu exterior com si fos un gat que
remuga. Els ocellets marcaven, amb el seu piular, un ritme
repetitiu sincronitzat a l'atzar amb les dues veus. En aquell
moment, l'Akame Lian va entendre quin era el nostre model. No
feia falta afegir-hi paraules. Va abaixar el cap amb tristesa, i en
veure aquell gest, vaig endevinar quines eren les intencions del
govern xinès: Volien colonitzar el món sencer!
L'Akame, probablement, no era cap espia, però captava l'esperit
xinès i sabia que els seus exèrcits, tard o d'hora, caurien sobre
nosaltres tal com van fer amb els tibetans, nepalesos,
bhutanesos, hindús, mongols, siberians, coreans, vietnamites,
japonesos, tailandesos, birmans, etc. La xinesa aspirava a ser
una cultura única i global. Malauradament, els governs xinesos
eren tan imperialistes com els desapareguts nord-americans. Si
havien acceptat i signat la fi de la guerra era només per tal de
refer-se dels danys que aquests els havien ocasionat... Quan vaig
captar-ho, unes llàgrimes van córrer per les meves pàl·lides