galtes celtes i el meu pèl color foc va perdre lluentor. Vaig
entendre que hi hauria més guerres en el món i que l'estat
irlandès hippy, no duraria massa (a no ser que succeís un
miracle).
La dona dels cabells platejats va parar de cantar. No semblava
pas estar preocupada ni trista. Probablement, com els passa a
tots els veritables il·luminats, havia acceptat els fets que
esdevindrien i com que no li feia por la mort, podia mantenir
l'equanimitat i una tranquil·litat perfecta.
Aquest és el secret del nostre model: els il·luminats dirigeixen, o
més aviat donen suport, al nostre poble amb saviesa. El govern
hippy, en realitat, no té el poder. Només ho sembla. El govern
hippy és un miratge. Irlanda és ara un estat descentralitzat en el
qual cap persona amb nom i cognoms dirigeix res. El cap del
govern és un personatge virtual que fa complir programes
polítics bastits d'objectius concrets que els electors irlandesos
han triat i votat des dels seus ordinadors.
Aquí, a l'illa happy, és realment el poble qui mana, ja que són
els individus de les comunitats els que suggereixen directament
les polítiques... He de confessar que la legalització de la
marihuana va ser suggerida per una majoria d'irlandesos
tolerants. El partit happy només recull idees majoritàries i les
proposa públicament. Som com un altaveu social, honest i
espiritualment recolzat pels il·luminats, qui, segons diuen,
s'inspiren en els animals. De fet, cap integrant del
govern happy cobra ni un duro per la seva tasca política. Ja no
hi ha ni corrupció ni diners. L'acumulació de béns és tractada
com el que realment és: un desequilibri conductual. La
síndrome de Diògenes dels rics (en comptes de deixalles,
acumulen or, però la malaltia és la mateixa).