El meu primer i segon vol astral
"Aprendre a volar amb el cos astral" s'havia posat de moda, des
que la darrera guerra nuclear havia enfonsat el transport aeri de
passatgers. A Dublin, Cork, Limerick i Belfast -ciutat que es va
unir a Irlanda quan Londres va ser arrasada pels drons nuclears
xinesos-, i a totes les noves comunitats happy d'Irlanda,
s'anunciaven tallers de "vol astral".
Gràcies a les ensenyances d'alguns lames budistes, per "volar" ja
no feien falta ni l'escombra ni l'estramoni. El vol astral només
requeria relaxació, valor i seguir unes senzilles instruccions... Jo
mateix havia posat en pràctica la tècnica descrita per
l'autor Lobsang Rampa -en el popular llibre "el tercer ull"-,
durant l'època que vaig servir en l'exèrcit irlandès. Confesso que
tenia tantes ganes de fugir del campament i era tanta la
pressió en què vivíem els soldats, que vaig dedicar-me a
practicar, durant hores i hores, fins que, certa nit vaig notar
clarament com el meu cos astral sortia del cos físic... però em
vaig espantar i vaig tornar ràpidament dins meu. Tenia "por a
volar", així que si volia aconseguir-ho, havia de perdre la por.
Uns anys més tard, quan la guerra ja havia acabat, durant una
sessió de ioga, vaig captar un missatge telepàtic que em deia
que havia de conrear l'infantil entreteniment de "fer volar
estels". Així ho vaig fer... Fer volar un estel requeria certa
habilitat, però no era perillós, si més no, vaig descobrir que no
era el fet de fer volar estels a prop de la mar allò que em guariria
de la por, sinó contactar amb els practicants avançats que -quan
ja tenien prou experiència-, aparcaven l'estel i passaven a
deixar-se caure des dels penya-segats de la costa amb ala delta.
Aquella constatació em va produir un nus a la gola, ja que