pateixo "mal d'altura" o vertigen. Resultat: em vaig bloquejar i
vaig deixar córrer l'intent de desenvolupar aquella habilitat i,
fins i tot, la vaig oblidar gairebé del tot, fins que, uns quants
anys més tard, a causa d'un fracàs amorós, vaig acostar-me a un
monestir lamaista proper a Killarney.
Om mani Padme Hum
El Tashi Ling era un edifici blanc, construït no feia massa, a
l'estil tradicional típic de l'antic regne del Bhutan. A prop de 90
monjos hi vivien habitualment i tenien espais i sales obertes al
públic on els lames, tulkus i rimpoxés feien conferències i
cursets de meditació. En certa ocasió, vaig vèncer els meus
prejudicis i la meva incontrolable paranoia social -que patia des
que el meu pare em va fer fora del nucli familiar-, i vaig decidir
apuntar-me a un curs de Reiki tibetà. Al curs, hi assistíem
només quatre persones. Tres noies i jo, i la classe la feia
un tulku reencarnat en el cos d'una professora de ioga, baixeta i
de mitjana edat, que estava més prima que un tagliateli integral.
Es feia dir Pema.
En veure’m, la Pema va notar immediatament la meva por i el
dolor que arrossegava des que la meva mare no em dirigia la
paraula i, a la sortida de la darrera classe del curs,
compassivament, va proposar-me compatir una sessió
individual de SexReiki tàntric (el SexReiki és una pràctica que
s'ha introduït recentment a Irlanda). Bocabadat, vaig
aconseguir balbucejar el següent: "er... si... si tu ho creus
convenient", mentre els meus ulls no deixaven de mirar el seu