La utilitat del viatge astral
En Luc era un etíop alt i prim. Em va rebre en el seu petit
despatx, en una base militar -gairebé invisible-, situada a
11 quilòmetres de la capital. Portava un uniforme de treball ocre
i lluïa un distintiu brodat a mà amb la seva graduació:
"Coronel". Tot i que no era molt fosc de pell, la seva dentadura
blanca i lluent destacava especialment quan feia un somrís. Era
tan jove com la seva germana Sara i fins i tot, ho semblava una
mica més, vaig pensar.
Em va felicitar, amablement, per la victòria del partit Hippy a
Irlanda i per haver-me casat amb la seva germana. Legalment,
ara érem parents i em tractava amb familiaritat. Entre altres
coses, em va convidar a una beguda de benvinguda, però jo vaig
respondre que m'estava esperant una taxista aborigen a
l'aparcament de la base i que el millor seria que m'afanyés a fer
el que havia vingut a fer a l'A.I.C.
-I què et porta per aquí? -va preguntar somrient.
-Saps alguna cosa de viatges astrals, Luc? -vaig preguntar per
encarar el tema.
-No molt... És una assignatura de parapsicologia -va dir el
Coronel.
-Te'n faré cinc cèntims: El viatge astral és una tècnica que jo he
après dels lames tibetans, que permet que l'ànima surti del cos
físic i vagi allà on la ment li ordena.
-T'escolto -va dir en Luc una mica sorprès.