esmentat, em contestaven amb gestos, moviments curiosos,
sons increïbles, imitacions sorprenents, etc., que -en alguna
ocasió-, em feien riure o enfadar.
Al cinquè dia del retir, ja no em sentia sol. Vaig començar a
entreveure que la por a la soledat és, senzillament, una por
psicològica i que, en realitat, és impossible, romandre
absolutament sol, ja que les criatures, els vegetals i els
fenòmens de l'univers -com l'aire, la pluja, etc.-, es posen en
contacte i es comuniquen, no-verbalment, amb tu.
Al setè dia vaig començar a sentir uns sorolls que no eren
causats per res visible i una esgarrifança va recórrer el meu cos
quan vaig deduir que un esperit m'estava fent companyia. Seria
allò que anomenen "l'esperit guia" o l'àngel de la guarda? Bé, no
estic segur de res. En algunes ocasions vaig pensar que potser jo
era víctima d'al·lucinacions, però la veritat és que els senyals
d'una presència invisible eren tan evidents, que vaig acabar
descartant aquesta hipòtesi.
El cangur albí venia a visitar-me cada dia. Realment, haig de
reconèixer que, a poc a poc, es va transformar en el meu guia en
la soledat. La seva presència era com la d'una mare amorosa
que vigila que no prenguis cap mal, i jo em sentia com un nen
petit que aprèn allò que cap humà t'ensenya... Allò que
en Moogli va aprendre amb en Baloo i la resta d'animals que
l'acompanyaven en la selva.
Aquella experiència tan rica i plena, em va fer entendre el que
Buda havia viscut quan va deixar el palau del seu pare. Vaig
comprendre que els mestres de Buda no havien estat humans.
Els mestres, acompanyants i guies de Buda, van ser els animals
dels boscos del nord de l'Índia... Així és, els animals i les plantes