són l'enllaç entre el pla espiritual de l'existència i el pla físic (o
allò que en diem "la realitat" o "estat de vigília"). Ara puc
afirmar amb força certesa que els animals estan en contacte
amb ambdós plans superposats de l'existència.
Per què és així?
Doncs perquè no han après cap llengua verbal ni han rebut tot
el cúmul d'informació que els humans rebem quan els
educadors ens comencen a parlar.
Els humans que parlen, perden el contacte amb el pla subtil. A
mida que són socialitzats, malmeten la seva receptivitat. Es
distreuen i es perden en el món dels llenguatges verbals que els
ensenyen els seus progenitors. Comencen a posar-li noms a
objectes que, a poc a poc, semblen tenir entitat pròpia i que,
posteriorment, són classificats com "bo o dolent", "agradable o
desagradable". Aquest procés humà- que és generat pel fet
d'aprendre un llenguatge verbal-, fa que els nens petits deixin
de ser com en Moogli i passin, gradualment, a ser com els seus
pares; uns malalts inconscients amb el cap ple de paraules,
divisions, prejudicis i distincions. Perden la budeïtat i, com més
aprenen, menys amor desperten. Finalment, es tornen adults
plens de voracitat, competitius i, alhora, víctimes dels
depredadors humans. Llavors comencen a experimentar dolor,
perquè, psicològicament, s'han separat de la seva natura
essencial. Experimenten desig i aversió. Són esclaus, que
pateixen i lluiten. Danyen i són danyats. Provoquen la primera,
la segona, la tercera, la quarta i la quinta guerra mundial.
Els humans que parlen són perillosos per als altres humans-
homo homini lupus-, per als animals i les plantes. En la seva