Lídia Perruca: Bé.
Psicoterapeuta: Si més no, has de ser conscient que et
relaciones, diàriament, amb algú que li lleva la llibertat a
tots aquells que necessita malaltissament.
Lídia Perruca: Sempre he pensat que el meu pare, sense
voler, havia conduït la mare a la mort.
Psicoterapeuta: Segur que si... i ella, inconscientment, va
triar al botxí (per tant, en realitat, va ser ella mateixa qui va
triar "morir jove").
Una ventada va fer bategar la finestra i, de sobte, es
va manifestar l'antigeni, un geni frustrador que
vagava -en el pla astral-, pels carrers i pobles de
l'antiga corona d'Aragó et Catalonia... I els va dir:
-Sis plau, pareu atenció a la meva proposta: Demaneu-me
tres desitjos... i els frustraré!
Tant la Lídia com el psicoterapeuta van emmudir,
sorpresos per la insòlita presència del petit homenet
il·luminat, que levitava a un metre dels seus nassos.
-Ep! M'heu sentit bé?
-Vols que demanem tres desitjos per frustrar-los? A qui li
proposes aquesta bajanada? -va preguntar la Lídia que s’havia
quedat amb un pam de nas.
-T'ho proposo a tu, Lídia.
-I si em nego, que passa? -va deixar anar la Lídia.
-Que descobriré els teus desitjos més íntims i inconscients i
els frustraré igualment -va amenaçar l'antigeni.