-Quina mina de geni!- exclamà el psicoterapeuta- podem saber
el teu nom?
-Antigeni!
-Antigeni? I no hauries d'estar dins la llàntia?- digué el
psicoterapeuta.
-Fa temps que la vaig deixar enrere, la llàntia. Un mag em
va fer fora...
-Doncs, sembla que no has après res de bo fora de la llàntia -
digué la Lídia -personalment, prefereixo els genis que
concedeixen desitjos!
-Ho sé, sóc un cas únic... però, sóc el millor "frustrant".
Estic explorant la meva part fosca- va dir el geni.
-Està bé, està bé!- va dir la Lídia- el meu primer desig és el
següent: Antigeni no te’n vagis mai. Queda’t amb mi per
sempre més.
Dit això, l'antigeni va desaparèixer de l'escena per sempre
més.
-Uff! Ha desaparegut! Encara rai! -exclamà el psicoterapeuta-
has estat intel·ligent, Lídia!
-Si... ha ha ha- Rigué la Lídia- m'he tret un problema del
damunt... ha ha ha.
-Molt bé, Lídia. Et veig prou sana. De veritat. El teu procés
terapèutic acaba "aquí i ara".
-Què?! Això no m'ho esperava...- feu la Lídia amb els ulls
humits.