Capítol 2: Tailàndia
A principis del mes següent, els tres joves partiren cap a
Tailàndia, des de l'aeroport de Barcelona. Duien molt
poca roba, tot i que pensaven passar-hi tres mesos.
Havien llegit a les guies turístiques que a Tailàndia no
feia gens de fred i que la temporada de les pluges
començava a finals del mes de juny, per tant, no calia
dur paraigües, donat que tot just era el mes de març.
L'avió turc en què viatjaven va fer una primera escala a
Istanbul -la moderna i llegendària Constantinoble-, on la
Gemma, en Joan i en Pasqual van romandre a prop
d'una hora, fins que van enlairar-se en direcció a Chiang
Mai, la capital del Nord de Tailàndia. Havien decidit
«passar de Bangkok», que era la capital del país i on es
podia gaudir de l'oferta turístic-sexual que havia donat
tanta fama a Tailàndia i atret a tants turistes nord
americans mascles, amants de l'alcohol i el sexe.
Chiang Mai era la segona ciutat més gran de Tailàndia i
apareixia com a visita obligada a totes les guies
turístiques pels seus temples, el seu encantador barri
antic, la cordialitat dels ciutadans, els parcs naturals
propers -amb tigres, elefants i un munt d'aus i micos-,
però, sobretot, perquè als afores de Chiang Mai -en un
fabulós parc-, estava situat el monestir budista on, els
tres amics, tenien previst fer un retir de meditació
vipassana gratuït, de 10 dies de durada, que havia de
convertir-los en els pioners psico-budistes catalans més
agosarats del seu barri.
A les 9.36 del matí van trepitjar terra tailandesa. Una
bafarada de calor perfumada els va colpejar al travessar
la porta i abandonar el microclima artificial de l'avió.