-Al principi, sí... però ho vaig veure, entendre i plorar fa
temps, gràcies a un procés terapèutic gestalt i els retirs
de meditació zen que vaig fer.
-Ah. Molt bé.
-Però, tan es val si fas meditació, ioga, sufisme,
xamanisme o qualsevol altre mètode; l'important és
«obrir els ulls», ja que els accidents passen per què no
som prou conscients... Un cop «has vist», hom hauria de
desenvolupar l'autocontrol o equanimitat -va dir el
professor Pruna, que començava a esplaiar-se com si
estigués a la universitat, davant dels seus alumnes-. El
cas es que amb el pas del temps, aquest autocontrol que
hauria de desenvolupar l'aprenent que ha obert els ulls,
es va anar sistematitzant (dins els ordes monàstics de les
diferents tradicions espirituals) i, a poc a poc, ha estat
convertit en un axioma que ha evolucionat fins a crear
allò que es coneix com a «conducta moral» o moralitat...
El problema, si més no, sorgeix quan es sistematitzen les
«bones» conductes i, posteriorment, s'exigeixen
autoritàriament. La moral sense consciència -ni amor-,
es torna, gairebé sempre, «repressió» (per tant és inútil).
Aquest fet es pot observar en molts sacerdots catòlics,
jueus, musulmans, hindús, etc., que s'obliguen a portar
una conducta moral rigurosa sense haver fet un treball
real de consciència. És per aquesta manca de
consciència que apareixen casos de pedofília entre els
sacerdots o sorgeixen imans intolerants que inciten a la
guerra santa. En el meu parer, el més important i
prioritari és la consciència.
L'autocontrol has d'aplicar-lo un cop ets conscient del
teu «assassí interior» o del teu «desig sensual» i no pas