-I ja no la necessites la llar? Ara mateix l'estàs posant en
perill!
-Si clar, necessito una llar, com tothom, però molts cops
em sento opressivament lligada a ella. Fer l'amor
lliurement, m'ajuda a respirar... Jo crec que el problema
no està en mi, sinó en el teu pare, que s'ha cregut que el
meu cos és de la seva propietat.
-El pare va signar un contracte de «fidelitat i estabilitat»
i veu que tu i la teva addicció sexual l'esteu rebentant.
Ningú et va obligar a signar-lo i te n'has aprofitat, fins
que han arribat els moments difícils. No hauries de fer-
te responsable de les teves decisions i intentar no ferir el
pare?
-Potser vaig ser una mica inconscient quan em vaig
casar- va dir la Maithuna abaixant el cap.
-Sí. I ara et dediques a «donar cops a la gàbia en què et
vas ficar».
-La veritat és que si no he demanat el divorci, és per tu,
filla.
-Bé, doncs també hauries d'assumir la responsabilitat
d'haver-me tingut.
-No t'abandonaré pas, filla... però tampoc penso
reprimir-me. Segueixo pensant que qui hauria d'anar al
psicòleg és el teu pare, així aprendria a ser més tolerant.
Si no li agrada que jo tingui relacions extramatrimonials,
hauria de demanar el divorci ell (o fer el mateix que jo).