Devala, el camperol, ja s’havia assegut en el terra, a la bora
de la carreta, un altra cop, per reprendre la reparació de la
roda. Narada el va saludar inclinant el cap i va començar a
empènyer el carro fora del sot. Devala es va aixecar per
ajudar-lo, però es va adonar que el monjo tenia molta més
força del que es podia esperar en una persona amb una
complexió tan lleugera i, en un tres i no res, el carro ja
tornava a estar en la via. “Aquest monjo deu ésser un sant”,
va pensar Devala en silenci. “Els Deus i esperits protectors
del Dharma, el deuen estar ajudant. Potser ell em podrà
explicar perquè, avui, la meva sort a anat a pitjor”.
Els dos homes van carregar els sacs d’arròs que Mahaduta
havia tirat al sot, i el pagès, just en el moment que tornava a
arreglar la roda avariada, va preguntar:
-Venerable mestre del Dharma, ¿Pots explicar-me per què
he hagut de patir aquesta injustícia per part d’un home ric
arrogant que no havia vist en ma vida?¿Te alguna lògica tot
plegat?
Narada va contestar:
-El que has patit avui es realment una injustícia. Has rebut
exactament el mal que havies causat al joier en una vida
prèvia.
El camperol fent que si amb el cap va dir: