El pare d'en Barrie, que sabia tocar la majoria d'instruments
que venia a la seva botiga i que col·laborava en un parell de
grups semiprofessionals, va llegir el poema d'en Death, molt
interessat.
-Ep! Gran lletra -digué- potser és una mica curta.
En Death va abaixar el cap mig afalagat i mig culpabilitzat
pel retret.
-Deixa'ns el text i, entre en Barrie i jo, farem una cançó -va
suggerir el botiguer.
-Sí, cap problema -va concedir en Death.
-Permets que fem alguna repetició per tal de bastir la coda?
-Sí -va acceptar en Death -però no canvieu el sentit general.
-Ok -digué el pare d'en Barrie- passa't per aquí aquest vespre
i arrodonim la teva cançó, entre els tres.
-D'acord -va dir en Death.
Al vespre, el tema era gairebé acabat. En Barrie va cantar el
poema amb la seva veu més Dylaniana, acompanyant-lo amb
quatre arpegis. En Death "va al·lucinar" de debò.