AD.: Fins aquí sí. Llavors va aparèixer un jove àrab al costat d'un noiet
en el hall de l'hotel. Els de recepció em van indicar que aquell era el
xofer. Immediatament vam sortir a l'exterior i ens vam muntar en un
carretó de fusta tirat per un ase blanc.
Jo li vaig preguntar a l'àrab si sabia on es trobava la important escola sufí
que apareixia en la guia. Ell va respondre sense vacil· lar alguna cosa així
com : "Oui, Monsieur, l'école c'est par içi”.
Començarem a descendir el pujol i ens vam ficar en els polserosos
carrerons del poble, fins que vam enfilar per un camí que s'internava en
el gran palmerar. Jo sorprès li vaig preguntar al guia: "l'école sufí, c’est
par içi?”. Ell va respondre somrient: “ Qui, Monsieur, mais premier boire
une infusion et fumer la pipe...”
Llavors aquell parell de fills del gran mustafá em van portar cap a un
rafal construït amb fulles de palma i em van donar de beure i fumar.
Després el xofer em va dir que havia de pagar 3 dinars per la pipa.
NM.: Els àrabs sempre intenten vendre't el camell encara que no l'hagis
demanat!
AD.: Si, però aquell astut pollastre del desert no es donava per satisfet
amb vendre'm una pipa, ja que aviat va començar a arrambar-me
perillosament per darrere. Probablement els fums del kiffi van despertar
la seva fam carnal i jo, com hauràs imaginat, vaig començar a témer-me
el pitjor.
NM.: Coi!
AD.: Fou llavors quan em vaig mostrar inflexible i li vaig exigir seriós
que em portés a l'escola sufí.
NM.: Ben fet!
AD.: Ell em va tranquil· litzar amb un: “Ok, Monsieur. Pas problème.
Allons-i”. Jo, naturalment, em vaig sentir bastant alleujat.
Llavors vam fer un petit tomb i vam tornar a entrar al poble, però per
l'altra banda. Aviat arribarem a un lloc on hi havien uns edificis una mica
més moderns que la resta de les cases de tova i que semblaven buits. El