-Ja t'ho llegiràs sobre l'elefant. Crec que hauríem de
tornar al punt d'arribada. Fa massa estona que estem
per aquí.
-Sí. Tornem amb els californians -va dir en Pasqual.
La filera d'elefants -guiada pel monjo descalç-, va triar
un camí que remuntava la muntanya en direcció nord.
Durant més d'una hora van creuar la jungla humida
plena de juncàcies, burseres, ebenàcies, tecs, mesquites,
agàl·locs, hibiscs de la xina, mangos, gardènies,
orquídies i cocos. Papallones, mosquits i d'altres
insectes, a més de lloros de Java, cacatues, cabussets,
petrells, cua-roigs i un munt d'ocells de totes mides i
colors, sobrevolaven els seus caps o sortien disparats
quan els elefants bufaven amb les seves llargues
trompes.
Després de mitja hora de camí, a cel obert, tot bordejant
uns turons rocallosos, arribaren a l'entrada del poble de
Doi Pui Mong.
A l'estreta carretera asfaltada que va aparèixer més enllà
dels penya-segats, amb prou feina, hi cabien més pick
ups vermelles amb grups de turistes, escúters i bous
carregats amb sacs d'arròs, que entraven i sortien
lliurement cap a les paradetes de menjar i d'artesania
local. Tot plegat era prou fotogènic, malgrat la saturació
de turistes.