Els psiquiatres tenien cada cop més gent a les consultes que
confessava sentir-se perseguida i, també, un munt de «tocats
del bolet» que deien que «déu ho veia tot» (a través de les
càmeres que hi havia a tot arreu). I la gota que va destruir,
definitivament, la meva calma fou la misteriosa i sobtada
aparició -al carreró estret i fosc que havia de recórrer per tal de
fer l'amor amb el germà del meu marit-, d'una pintada blanca
sobre una paret grisa, que deia:

Les videocàmeres et faran

lliure!

Allò era una bajanada. La proliferació del vídeo va tenir

importants efectes col·laterals. Tots en som víctimes,

actualment. Com sabeu, els conductors es compraven

enginys, per tal de detectar els radars amb càmera, ocults

a totes les carreteres del país i, quan detectaven que, en

alguna zona concreta, no n'hi havia, acceleraven tot el que

podien, per tal de desfogar-se. Aquesta conducta va

causar un munt de morts que perdien la vida en travessar

aquells carrers o carreteres on no hi havia cap radar. Molts

barris residencials -no vídeo-vigilats-, van ser abandonats

a causa del «hooliganisme motoritzat». Hi va haver una

onada de nous marginats, que eren víctimes dels

conductors salvatges que només es comportaven

correctament quan hi havia una càmera apuntant-los. La

gent mal-venia la casa. Alguns barris -els més

vídeologitzats-, es revaloraven desmesuradament i els

altres, es convertien en barris degradats, hostils i mig

abandonats, que eren ocupats per dropos, vàndals,