residència i de segle, alhora. Si més no, mai va perdre
l'esperit sioux heretat de la mare i els trets físics del
pare.
A poc a poc, gràcies als canvis interiors experimentats i a
nombroses experiències psicodèliques amb mescalina
que, sens dubte, van obrir-li les portes de la percepció,
en Jim va transformar-se en un medecine men que feia
emergir allò que la gent havia reprimit en el seu interior:
la violència i el sexe.
«L'estiu de 1965 en Jim fou convidat a tocar amb
tres amics que havien format una banda de rock
psicodèlic -en Ray, en John i en Robby-,
anomenada The Doors (en honor a un assaig
d'Aldous Huxley titulat «Les portes de la
percepció»).
En pocs mesos, gràcies a les seves actuacions
salvatges i artístiques alhora -on en Jim es donava
a la improvisació poètica, a les caigudes
histèriques i als xisclets de llangardaix afònic-, va
ser ascendit al número 47 del rànquing de millors
cantants de tots els temps, segons la revista Rolling
Stone i el número 22 entre els millors cantants de
rock. En les actuacions, cada cop més violentes i
multitudinàries, sempre anava de cuiro negre,
completament col·locat i -cap a la meitat de la seva
carrera-, els seus concerts s'omplien de policies que
intentaven controlar vanament la violenta catarsi
col·lectiva que el xamà del rock desfermava
espontàniament. Cap al 1967 i 1968, van sorgir un
munt de noves bandes per tots els Estats Units que
imitaven l'estil i l'esperit dels Doors. Els carrers de