Sri John

Capítol 10: Les veus del caos
L’estudi de gravació s’havia convertit en una mena de temple
improvisat. Les parets, plenes de pintades i retalls de diaris,
semblaven murmurar històries de revoltes i somnis trencats.
John Lennon, amb una camisa blanca oberta i els cabells cada
vegada més llargs, com un profeta descurat, tocava acords
dissonants al piano. Yoko Ono, asseguda en un coixí a terra,
feia sonar un tam-tam amb un ritme hipnòtic, com si invoqués
esperits antics. L’àlbum de la PANViA estava a punt d’arribar al
seu clímax creatiu, però encara faltaven peces per completar el
mosaic. Havien de donar veu als pilars del moviment: la
llibertat individual i la revolució col·lectiva. Dues cançons més,
dues bales més per disparar al cor del món.
—Hem de fer que la gent senti la PANViA, Yoko —va dir John,
amb els dits suspesos sobre les tecles—. No només que
l’escoltin, sinó que la sentin aquí. —Es va tocar el pit—. Una
cançó que els faci voler trencar les cadenes, però també una
altra que els recordi que el caos és sagrat.
Yoko va assentir, amb els ulls mig tancats, com si estigués en
trànsit.
—Una per despertar-los. Una per guiar-los. La llibertat i el
caos. Dues cares de la mateixa moneda.
Aquella nit, entre glops de te amb gust de cendra i discussions
sobre filosofia oriental i barricades de carrer, van néixer dues
cançons. La primera, Break the Mirror, era un crit
punk-psicodèlic contra les il·lusions de la societat, un himne per
a la llibertat individual que instava a trencar les normes
imposades. La segona, Sacred Chaos, era una balada mística
que celebrava la bellesa de l’imprevisible, la força creadora del
desordre que la PANViA defensava com a essència de la vida.