NM.: "Secretisme"?
AD.: A casa els diners són una mena de tabú que només poden manegar
les autoritats patriarcals del clan.
NM.: No serà que t'estan amagant el que et pertoca?
AD.: No crec. El meu pare és un home molt honrat. No ha defraudat mai
un cèntim al fisc!
NM.: I la teva mare?
AD.: La meva mare fa el que li diuen.
NM.: I que creus que "li diuen"?
AD.: Que no s'hi fiqui.
NM.: Ta mare té béns propis?
AD.: Els va deixar de tenir quan es va casar. Ara ho controla tot el meu
pare.
NM.: Alfred, estàs llest!
AD.: Per què?
NM.: Per res. Ja ho descobriràs algun dia!
AD.: Si tu ho dius.
Arribat aquest punt, Nilson proposa fer una pausa per menjar. Amb
calma es dirigeixen a una terrassa emparrada que domina des de dalt la
petita Bahia de Marina di Campo. La casa on s'allotgen durant uns
dies -propietat de l'extravagant compositora argentina Silvia Menkantó
Tubolo-, està totalment envoltada de frondoses fagedes i alzines. El
lluminós panorama s'estén fins a l'horitzó blau verd de la Mediterrània.
En l'ombria terrassa troben una taula parada per la vella minyona de la
casa. Un parell de brillants plats profunds lleugerament desconxats pels
cantons, uns coberts antics platejats d'angles arrodonits, una font llisa
de vidre amb uns espaguetis de Portoferraio fumejants (presumiblement
rancis) al centre de la taula sota unes estovalles a quadres vermells que
afegeixen una nota de color sobre l'intens fons blau turquesa del mar.