AD.: Er... Et refereixes al que em va succeir a Nefta?
NM.: Sí.
Alfred es disposa a relatar un bocí de la seva memòria.
AD.: Bé. Fa tres o quatre estius vaig estar en el desert de Tunis amb el
meu amic el capità Focúscus, en un meravellós i ressec poblet ocult en
els vessants d'un abrupte semicercle natural de muntanyes, en el centre
de les quals- en el nivell més baix-, hi havia un frondós palmerar... La
visita a Nefta fou el principal estímul que em va portar a realitzar el
viatge, ja que segons havia pogut llegir jo mateix en alguna guia per a
viatgers, a prop del poble s'hi trobava una important escola sufí, a la qual
s'apropaven molts cercadors com jo.
NM.: I la vas trobar?
AD.: És curiós comprovar que quan hom cerca el que està lluny acaba
retrobant el que té a prop. I si; Haig de reconèixer amb humilitat que, en
realitat, a Nefta vaig recuperar certs aspectes de la meva “cristiandat
malmesa”.
NM.: Ah! I com va ser?
AD.: La cosa pot semblar còmica (tot i que a mi no m'ho no va semblar
pas en aquell moment). Només t'ho explicaré si promets no prendre'm el
pèl!
NM.: No m'agrada prometre el que no sé si podré complir però, d'acord,
ho prometo.
AD.: Et prenc la paraula. Bé. Estava jo allotjat en el gran hotel Chott
Melhir, un fantàstic edifici d'aspecte colonial situat en la part més
elevada del poble- passant uns dies de repòs-, després del fatigós viatge a
través del desert. Un matí em vaig despertar animós i amb l'energia
precisa per emprendre la recerca de l'escola sufí. El primer que vaig fer
fou preguntar en la recepció de l'hotel si sabien on es trobava "l'escola",
però com la resposta fou negativa, se'm va ocórrer llogar una tartana de
passeig i sortir a indagar per mi mateix.
NM.: De moment tot bé.