guia va parar la tartana i va dir: ” École”.
Jo sorprés vaig replicar: ” C’est ça l’école sufí?” i ell va contestar: ”Oui,
Monsieur, mais les enfants sont en vacances”.
El molt “ islàmic” m'havia portat a l'escola pública del poble que estava
completament buida ja que els nens tenien vacances. Vaig comprendre
llavors que aquell beduí no tenia ni la més lleugera idea d'on es trobava
l'escola sufí.
NM.: Crec que hi ha un conte de Nashruddin que fa referència a aquesta
mateixa situació...
AD.: Si, aquella història en què Nashrudin ha perdut la clau de casa en
un lloc fosc, però la cerca en un altre lloc on, segons ell, “ hi ha més
llum”.
NM.: Aixó.
AD.: Bé. Ara ve el plat fort de la pel· lícula. Prossegueixo: En aquell
moment jo em vaig posar encara més taxatiu i li vaig exigir que em
portés de tornada a l'hotel. Llavors em va colar un ”Oui, Oui, Monsieur,
premier presenter famille et boire un té a la menthe et aprés hotel”.
Jo el vaig tallar amb un “Non, non, merçi... Hotel”, però ell va insistir a
presentar-me la seva familia, fins que vaig cedir de mala gana.
Vam emprendre la marxa de nou, tot i que sense el noiet, que pel que
sembla vivia prop de l'escola i havia desaparegut per un dels carrerons
del poble. Al cap d'uns minuts de trot lleuger vam arribar a un grup de
cases molt pobres que quedaven en segona línia prop del gran hotel
Chott Melrhir. L'àrab em va convidar amablement a passar a l'interior de
la casa de la seva família. Vaig saludar al seu pare i a la seva mare que
semblaven molt bona gent i em miraven somrients i seguidament em va
fer passar a una estada independent de la casa. Em va indicar que
m'acomodés i va sortir un moment a la recerca d'alguna cosa. Aviat va
tornar amb alguns coixins i es va asseure al meu costat molt a prop. Jo
vaig començar a sentir-me veritablement incòmode i encara més quan ell
va començar a agafar-me les mans i a refregar-les entre les seves cames
d'entre les quals començava a sobresortir una immensa berga africana.