aversió”?
NM.: Tu que opines?
AD.: (gratant-se la barbeta) Ummm... No se que té a veure el desig i
l'aversió amb el fet d'haver passat uns dies en el refugi de la muntanya.
NM.: El silenci i la solitud són importants per contactar amb el desig i
l'aversió. La civilització, tret que hagis estat ensinistrat conscientment,
t'arrossega sense remei. El desig et porta, el ressentiment t'embarga.
Finalment, aquests estats es converteixen en habituals i passen a ser
inconscients. Llavors, el desig i l'aversió et controlen sense que t'adonis.
Com més complex i gran és l'entorn humà on un es troba, a més estímuls
d'aquest tipus s'exposa. És per això que les ciutats, són un indret on
abunden les malalties psíquiques, psico-somàtiques i somàtiques. Els
grans nuclis urbans són zones de gran contaminació psíquica i
ambiental... “Desitges a aquella joveneta del pírcing en el llavi que es
passeja amb una minifaldilla de cuir ajustada i contorneja els seus malucs
sinuosament, lluint un escot que amb prou feines pot contenir un parell
de generosos pits. O a aquell jove executiu, assertiu i engominat que fa
culturisme i es passeja en un Ferrari pel centre financer de la ciutat. O
potser et mosqueja aquell taxista malhumorat que t'insulta com si fos un
gos cridaner, solament per què has girat a l'esquerra sense senyalitzar. O
aquella veïna envejosa que es dedica a difondre rumors, sobre tu entre la
gent del barri, per aconseguir que tots creguin que ets una “meuca
pervertida”. O aquell polític ressentit i prepotent que s'especialitza a
perseguir a gent innocent solament per què vol que el votin. O el pare
que sent aversió cap a un dels seus fills i el deshereta per tal d'ensorrar-lo
i demostrar-li al món que ell és millor.
El món mundà és un pou de desig i aversió. No obstant això, aquests
sentiments no estan fora d'un mateix. A l'exterior només hi ha estímuls
que els desperten dins d'un mateix. El desig i l'aversió formen part de
cadascun de nosaltres. Ningú s'escapa... Ni el més just dels jutges! Tots
sentim ressentiment o atracció i l'única manera de transmutar aquests
sentiments en amor i compassió és posar consciència en el que un sent i
fa (actuant, a més, amb perfecta equanimitat. O sigui, sense reaccionar).
L'equanimitat ve a ser el que Jesucrist va descriure com “posar l'altra