hooligans, motards, anarcos, okupes i les destructives
màfies rebels anticàmera. Les ciutats es van dividir en dos
sectors molt diferenciats: el sector ric i vídeo-controlat, per
una banda i el sector salvatge per un altre (on si hi posaves
una càmera el dilluns a la tarda, el dimarts al matí ja havia
estat neutralitzada). La policia anava de cul perseguint als
sabotejadors nocturns i a tots aquells que utilitzaven
inhibidors de vídeo als espais públics. Els ciutadans es
filmaven d'amagat els uns als altres amb els mòbils o
d'altres aparells d'última generació i, com us dic, les
consultes dels psicòlegs s'omplien de persones que
«declaraven ser espiats o perseguits per algú» (i no era cap
al·lucinació). Jo mateixa vaig comprar un detector de
càmeres per tal d'evitar que els meus amants filmessin les
nostres escenes d'amor i em demanessin diners, després.
«Deixa anar el teu marit» em deia un personatge alat que,
cada nit, apareixia en els meus somnis. Jo emmudia i no
podia discutir-li. Era tan bondadós i savi, aquell àngel, que
el seu consell només podia ser el camí cap a la llum del
cel... La veritat és que jo havia après a «caçar homes» i
mantenir-los lligats. M'ho havia ensenyat la meva mare i,
ella, ho havia après de la seva. El truc era molt senzill:
seduir-los, fidelitzar-los i, finalment, posar-los les banyes
(i negar-ho de manera convincent, si intuïen quelcom).
Com que jo era seductora i, els homes -ja ho sabeu-,
perden el cap per «sucar el melindro», només havia de
seure en qualsevol taula dels barets del riu i esperar que
algun mascle calent s'apropés a dir quelcom o em seguís
de prop, quan anava al bany o tornava a casa.
En les meves sortides, gairebé sempre aconseguia «fotre
un clau» amb algun conegut o desconegut. Sobretot a
l'estiu. Aquella activitat -tan mal vista si ets casada-, em
servia per allunyar-me del meu avorrit marit. Era la meva
vàlvula alliberadora i necessària que m'ajudava a no