Sri John

—Claredat autèntica? Yoko, això està molt bé per a un monjo
tibetà assegut en una muntanya. Però aquí, als Estats Units, la
gent no té temps ni paciència per meditar durant hores. Són
consumistes, d’acord, però també busquen alguna cosa més
gran. I els psicodèlics són com un coet: els porten ràpidament
a aquest “més gran”. La PANViA ha de ser accessible, no una
escola de ioga per a ascetes.
Yoko va encreuar els braços, amb un somriure lleu però
desafiant.
—I quan el coet s’estavella, què? Les drogues poden obrir
portes, però també poden tancar-ne d’altres per sempre. La
gent es perd en els seus propis viatges, John. Es pensen que
han trobat la veritat, però només han trobat miratges. La
respiració, en canvi, és eterna. És la base de tot. No enganya.
En John es va gratar la barba, amb un gest que delatava que,
malgrat la seva seguretat, les paraules de la Yoko li feien
remoure alguna cosa endins. Va obrir la boca per contestar,
però en aquell moment la porta del saló es va obrir amb un
grinyol. Un nen petit, amb els cabells llargs i els ulls vius, va
entrar corrent. Era en Sean, el primer fill d’en John i la Yoko.
—Papi, mami! —va cridar, saltant al sofà entre ells dos—. Quan
sigui gran, també podré prendre drogues com vosaltres?
El silenci que va seguir va ser com un cop de martell. En John
va parpellejar, amb la boca entreoberta, com si les paraules del
seu fill l’haguessin atrapat desprevingut. La Yoko va mirar en
Sean amb tendresa, però després va girar els ulls cap a en
John, amb una expressió que deia més que qualsevol discurs.
—Veus? —va murmurar ella, amb la veu suau però tallant—. És
això el que vols per a la PANViA? Que els nens pensin que les
drogues són el camí? Que creixin amb aquesta idea?