Sri John

En John es va passar una mà pels cabells, visiblement
incòmode. Va mirar en Sean, que els observava amb curiositat
innocent, i després va desviar la mirada cap a la finestra. Per
primera vegada en aquella discussió, la seva seguretat
semblava trontollar.
—No... no és això el que vull —va dir finalment, amb la veu
més baixa—. Però tampoc vull que la PANViA sigui una cosa
tan... estricta. Ha de ser lliure, Yoko. Ha de ser per a tothom.
—I ho serà —va respondre ella, posant una mà al braç d’en
Sean amb suavitat—. Però la llibertat no és fer el que vulguis
sense pensar. És trobar l’equilibri. I la respiració, la meditació,
ens el donen. Sense riscos. Sense ferides.
En John va sospirar, derrotat, i va abraçar en Sean amb un gest
protector. La Yoko va somriure, sabent que, almenys per avui,
havia guanyat la batalla. El saló es va omplir d’un silenci càlid,
trencat només pel cant d’un ocell a fora i el riure d’en Sean,
que jugava amb els cordons de les sabates del seu pare. La
PANViA, fos quin fos el seu futur, hauria de trobar un camí
entre la passió d’en John i la saviesa de la Yoko. Però, per ara,
la veu d’un nen havia parlat més fort que qualsevol argument.