Sri John

“Sri John, el nou profeta”. Cada article era com una punyalada
per a Paul, que, des de la seva granja a Escòcia i els estudis de
Londres, intentava construir una carrera en solitari amb Wings.
“Jo també era un Beatle,” murmurava a Linda, amb una barreja
de frustració i gelosia. “Per què tothom parla només d’ell?”
La gelosia, com una llavor amarga, havia crescut dins de Paul.
No era només que John fos el centre d’atenció; era la sensació
que la PANViA, amb el seu misticisme i la seva ambició de
canviar el món, estava esborrant el llegat dels Beatles, el seu
llegat. Quan John li va enviar una invitació per assistir a
l’esdeveniment de la crucifixió –“Vine, Macca, serà històric!”–,
Paul va veure una oportunitat fantàstica. Va dir que sí, però no
per celebrar el moment. Va decidir que seria allà per veure com
tot s’ensorrava.
El dia de l’esdeveniment, Paul va arribar a Nova York amb una
entrada de premsa, amagat sota una gorra i unes ulleres de
sol. Va observar el caos des de la multitud: els seguidors de la
PANViA amb flors als cabells, els cartells amb consignes com
“Pau és poder” i “Amor és veritat”, i un escenari amb una creu
de fusta que semblava més aviat un decorat de teatre barat. Va
somriure amb ironia. “Això és una bogeria,” va murmurar.
El pla de John i Yoko era senzill però audaç: John fingiria ser
assassinat per un “atacant” (un actor contractat), cauria
dramàticament, i després, en un moment de màgia escènica,
ressuscitaria amb una explosió de llum i música, proclamant el
missatge de la PANViA. Però Paul, amb accés als cercles interns
gràcies a la seva fama, havia descobert el pla a través d’un
tècnic de so bocamoll. I la gelosia el va empènyer a actuar.
Mentre John pujava a l’escenari, amb la túnica onejant i un
somriure beatífic, Paul es va esmunyir fins a la taula de control
tècnic. Amb un parell de paraules amables i un somriure
encantador, va convèncer el tècnic de deixar-lo “ajudar” amb
els efectes especials. “Només vull assegurar-me que el meu