Sri John

amic tingui un bon espectacle,” va dir, amb un somriure
maliciós. Quan va arribar el moment clau –el tret de l’actor, la
caiguda de John–, Paul va prémer un botó equivocat. En lloc de
l’explosió de fum i llum que havia de simular la resurrecció, una
pluja de purpurina rosa i globus en forma de cors va caure
sobre l’escenari.
La multitud va esclatar en rialles. John, estirat a terra fingint
estar mort, va obrir un ull, confós. “Què collons...?” va
murmurar. Yoko, des de les bambolines, va veure la purpurina i
els globus i va córrer cap a l’escenari, intentant salvar la
situació amb un crit de “És el caos sagrat!” Però el públic ja
estava perdut en un frenesí de riures i aplaudiments, pensant
que tot plegat era una broma. L’actor que havia disparat el
“tret” va deixar caure la pistola de joguina, mort de vergonya, i
va desaparèixer entre la multitud.
Paul, des de la taula de control, no podia contenir el riure. “Ho
sento, Johnny,” va xiuxiuejar, amb un somriure murri. “No
podia deixar que et convertissis en Jesús sense una mica de
diversió.” La seva traïció no era maliciosa en el fons; era una
manera de recordar a John que el món no necessitava un
màrtir, sinó un somriure. Però el mal ja estava fet: la crucifixió
de Sri John s’havia convertit en una comèdia psicodèlica.
John es va aixecar, cobert de purpurina, i va agafar el micròfon.
En lloc d’enfadar-se, va riure, amb aquella rialla ronca que feia
tremolar l’escenari.
—D’acord, gent! —va cridar—. Això no era exactament el pla,
però la PANViA és amor, pau i caos, oi? Doncs rieu-vos, collons!
La revolució comença amb un somriure!
La multitud va esclatar en crits i aplaudiments, i Yoko, amb un
somriure resignat, es va unir a John, agafant-li la mà. L’àlbum
de la PANViA, amb les seves cançons sobre Nirvana, Metta,
Satyagraha i el caos sagrat, es va convertir en un èxit no pel