Sense respiració, però amb el cor fort,
lliure d'anhels i en pau,
així el savi arriba a la seva fi,
incommovible per les penes mortals,
la seva ment, com la flama s'ha apagat i ha trobat la llibertat.
(223) I quan el benaurat va morir, el venerable Ananda, al mateix temps,
va fer el següent vers:
Fou un terrible terratrèmol,
un moment horrorós,
quan ell, el benaurat,
el plenament realitzat, va morir.
(224) En aquesta ocasió, quan el benaurat era mort, alguns deixebles que
encara no estaven plenament alliberats de les passions, aixecaven les
mans i ploraven; d'altres es tiraven al terra i es lamentaven d'aquesta
manera: massa d'hora ha entrat el benaurat en el Paranirvana! Massa
d'hora ha entrat el benefactor en el paranirvana! Massa d'hora, l'ull del
món, ha desaparegut! Si més no, els deixebles que estaven lliures de les
seves passions, conscientment atents i amb clara comprensió,
reflexionaven d'aquesta forma: «totes les formes condicionades són
caduques, com podia no haver estat així?».
(6.11)(225) Llavors, el venerable Anuruddha es va dirigir als presents
amb aquestes paraules:
-Prou, amics. No patiu més ni us lamenteu. No us va dir el benaurat que
tot allò que és desitjat i estimat està destinat a patir canvis, separació i
ruptura? De tot allò que és nat i ha arribat a existir, el que és compost i
subjecte a la decadència: com pot algú voler que no és desintegri? Les
deïtats, companys, se senten ofeses!
-Però, amic: Quina classe de deïtats percebeu, venerable Anuruddha?
-Aquí hi ha deïtats amb mentalitat terrenal i a l'epai també, estimat
Ananda, que es lamenten i ploren plens de dolor, que aixequen els braços