Sri John

Capítol 9: El màrtir
El fum de l’encens s’arremolinava al petit estudi de gravació,
una habitació atapeïda de cables, guitarres i llibretes plenes de
gargots. John Lennon, amb els cabells despentinats i les seves
ulleres rodones lleugerament tortes, estava assegut en un
tamboret, amb una tassa de te freda a la mà. Yoko Ono, al seu
costat, dibuixava cercles obsessius en un quadern, com si
traçar línies infinites pogués convocar una revelació. L’àlbum de
la PANViA –el seu gran projecte, el crit artístic que havia de
sacsejar el món– estava gairebé acabat. Però alguna cosa no
encaixava. Les cançons eren bones, potents, fins i tot
visionàries. Però faltava alguna cosa. Una espurna. Un cop de
puny.
—No n’hi ha prou, Yoko —va dir John, amb la veu rogallosa
després d’hores de cantar i discutir—. Les cançons són com
bombes, però el món està sord. Necessitem alguna cosa més
gran. Alguna cosa que els sacsegi fins a l’ànima.
Yoko va aixecar la mirada, amb els ulls brillants, com si ja
hagués vist el futur.
—Un màrtir —va dir, gairebé xiuxiuejant—. Tots els grans
moviments necessiten un màrtir. Com Jesús. Com Gandhi. Algú
que mori perquè els altres visquin.
John va arrugar el front, però un somriure murri li va aparèixer
als llavis.