Sri John

—Un màrtir, eh? I qui proposes? En Ringo? —Va riure, però la
seva rialla es va apagar ràpidament quan va veure l’expressió
seriosa de Yoko.
—No, John. Tu. —La seva veu era ferma, com si ja hagués
traçat el pla al cap—. Imagina-ho: un magnicidi. El món en
xoc. El teu nom a totes les portades, a totes les ràdios, a totes
les llàgrimes. I després... —va fer una pausa, amb un gest
teatral— la resurrecció. Tornes, com un miracle. La PANViA es
converteix en més que música. Es converteix en un mite.
John es va gratar la barba, pensatiu. La idea era boja, però
també genial. La fama l’havia convertit en una mena de déu
pagà, però també en un esclau. Els titulars el lloaven i el
destruïen amb la mateixa tinta. I si controlava la narrativa? I si
ell mateix orquestrava la seva pròpia mort i renaixement? Era
un risc, però també una oportunitat. Un cop d’efecte que faria
tremolar el món.
—D’acord, amor —va dir finalment, amb els ulls brillants
d’emoció—. Així i tot primer hem d’acabar el disc. I necessitem
una cançó que ho expliqui. Que prepari el terreny. Una cosa
que digui: “Aquí em teniu, clavant-me a la creu, però no us
preocupeu, tornaré.”
Yoko va assentir, i junts es van posar a treballar. Van passar
hores al piano, amb John tocant acords melancòlics que
s’enlairaven cap a crescendos apassionats. Les paraules van
sorgir com un torrent, com si l’esperit de la idea ja estigués
escrit en l’aire. Van anomenar la cançó La crucifixió de John.
Era crua, poètica, amb un cor que colpejava com un martell i
uns versos que tallaven com un ganivet. Quan van acabar, John
va cantar la lletra amb una veu que barrejava dolor i
esperança, com si ja estigués assajant la seva pròpia mort.