Sri John

Capítol 11: L’ànima de la PANViA
L’estudi era un caos sagrat, un microcosmos de la revolució que
John Lennon i Yoko Ono havien batejat com PANViA. Els
cendrers estaven plens, les parets cobertes de dibuixos i frases
com “Pau és poder” i “Amor és veritat”. Una ampolla de vi
buida rodolava sota el piano, i l’olor d’encens barrejat amb
herba flotava com un núvol dens. L’àlbum estava a punt de
quedar enllestit, però John i Yoko sabien que les dues últimes
cançons havien de ser el cor del moviment: una per obrir la
ment al Nirvana, l’altra per unir el món amb amor i resistència
pacífica.
John, amb una camisa estampada de colors vius que semblava
robada d’un somni psicodèlic, es va deixar caure al sofà, amb
una guitarra acústica a les mans.
—Hem de tancar l’àlbum amb una explosió, Yoko —va dir, amb
els ulls brillants d’una energia que semblava venir d’un altre
pla—. Una cançó que et porti al Nirvana, que t’obri el cap com
una dosi d’àcid. I una altra que faci que la gent s’agafi de les
mans i digui: “Prou guerra, prou odi.”
Yoko, asseguda amb les cames creuades a terra, va assentir.
Els seus dits jugaven amb un collaret de perles, com si cada
perla fos una idea a punt de cristal·litzar.
—Pau i amor, John. La consciència elevada i la força de la
no-violència. La PANViA no és només un crit, és una manera de
viure. Aquestes cançons han de ser el nostre mantra final.
Aquella nit, sota la llum tènue d’una làmpada de lava, van
escriure les tres últimes peces de l’àlbum. La primera, Nirvana
Express, era un viatge psicodèlic, una oda a la pau interior i a