Sri John

podrien qüestionar-ho tot: Vietnam, el complex
militar-industrial, el nostre lloc al món.
—Què proposes, doncs? —va preguntar el portaveu, amb un
gest impacient.
El director de la CIA va somriure lleument, una ganyota que
amagava més del que revelava.
—Cal avortar aquest moviment abans no es faci més gran. No
podem permetre que Woodstock sigui un èxit sense control.
Hem d’actuar amb subtilesa, però amb mà ferma. La guerra del
Vietnam ja està desgastant-los, però no n’hi ha prou. Hem de
desviar-los, confondre’ls... Potser amb heroïna de mala
qualitat, infiltracions, desinformació. El que faci falta.
No es va escriure cap ordre oficial. No hi va haver documents ni
signatures. Però quan el director de la CIA va abandonar la
sala, ho va fer amb un encàrrec no dit, però clar com l’aigua: el
moviment hippy havia de ser aturat, costés el que costés.
Woodstock seria el seu gran escenari, però també, si les
autoritats ho aconseguien, el principi de la seva fi.
Mentrestant, a l’hotel californià, en John, la Yoko i en Sean
continuaven la seva discussió, aliens a les ombres que es
movien en silenci contra el cor mateix del seu somni de pau i
llibertat.